Follow by Email

jueves, 13 de marzo de 2014

EHUNMILAK ULTRATRAIL( el viatge de les 100 milles)

Despres, de una semana de nervis i estrés havia arribat l hora de fer les maletes i agafar rumb cap al País Vasc!!!
A les 4.30 del dia 11 de Juliol el Jordi i la Virgi hem recullien per casa per començar aquesta aventureta. El viatge buffff que us explicare del viatge les coses no començaven gaire be ja que ens varem perdre com 3 vegades tardan el doble del previst per arribar a la  casa rural situada a Lazkao. Finalment a les 2 de la matinada conseguim arribar.
A les 9 del mati del 12 de Juliol sonaven els despertadors, el dia assenyalat desde feia mes de un any havia arribat. El Jordi, la Virgi i jo ens plantem al jardinet de la casa a fer un bon esmorzar. Segudament agafem el cotxe per dirigirnos a Beasain per fer tot el protocol de recollida de dorsals. Una organitzacio Excel.lent aquets vascos ho tenen tot controlat, materials obligatoris.....  Feia una calor d'espant no sabiem on posarnos, finalment decidim anar a fer una cerveseta a una terrasseta tot esperant que fossin la 1 per poder entregar les bosses de material que ens farien falta durant la cursa. Ja entregades les bosses, ens dirigim a la Pasta Party de la carrera, la calor feia preveure que allo seria durissim, cares de preocupacio entre els corredors. Despres de dinar, agafem el cotxe i cap a la casa a descansar una miketa, un ratet estirat al llit, perque dormir imposible, una dutxeta, motxila preparada.....
 A les 5 de la tarda el Jordi i jo sortiem de la casa rural de Lazkao direcció Beasain.
A les 5.30, passem el control de sortida i entrem al parc tancat de la plaça major de Beasain, una típica música vasca i el seu ball carecteristic, ens indicaven que la sortida era inminent.
A les 6 en punt de la tarda, i amb el carrer major de Beasain ple de gent cridant i aplaudin es donava el tret de sortida, nervis, cangueli... tot un reguitzell de sensacions corrien pel meu cos.
Començava la carrera, feia moltissima calor, els primers 3 kilometres ens farien sortir del poble, per començar a encrar la primera pujada, la pell de gallina, ja havia començat, la carrera que feia tant de temps que havia somiat!!! Sortida rapideta, amb un ritme comode, la primera pujada feia acte de presencia, havent de reduir el ritme i caminar. Ja estava de ple trepant per les muntanyes del Pais Vasc, era una pujada dura, feia una calor espectacular, van fer falta nomes 10 km per suar d'una manera desmesurada, semblava que m hagues posat sota una dutxa.
Arribava al primer control Mandubia, hem sentia be, una mica agobiat per la calor, pero sencer, de seguida hem vaig plantar a la pujada que hem portaria al cim de l'Izaspi, una pujada dura, que començava a estirar molt el grup, la xafogor enduria moltissim aquells primers kilometres, pero jo seguia a lo meu, hem sentia be i seguia tirant. Despres de coronar el segon cim, una baixada durilla em portava al seguent punt de control Zumarraga. Ja portavem uns 20km i la nit començava a entrar, tothom esperava la nit, haviam si aquella calor agobiant baixava.
Vinga somi estava encarant un altre cim una altre pujadeta d'aquelles que es noten a les cames, de moment seguia amb aquelles bones sensacions del principi, portava un ritmet comode, sempre controlant sobretot a les baixades que es on mes desgastes muscularment. Anar fent, hem plantava al cim de l' Irimo.  Aqui,  fora la gorra, per posarme el buff i el frontal, la nit havia arribat. I Xino xano, amb aquell ritmet que desde el principi m acompanyaba hem plantava al seguent control Gorla. Portava unes 5 hores de carrera,  i estava fresquet, jo m havia dividit la carrera mes, o menys en 4 maratons, i estava a punt de assolir la primera, fet que mentalment hem donava un plus. Seguia amb la meva tactica un trot lleuger en pla i baixada, i un caminar rapid a les pujades. Tot i que a la nit els ritmes s alenteixen una mika ja que s ha d anar mes concentrat per no fotre una torta de peu. Mika a mika m anava obrint cami, aqui les pujades no eren tant dures, fet que podia trotar mes, Tenia bones sensacions, hem plantava a Madarixa, kilometre 43 i les cames com si res, portava la carrera controlada.
Ja tenia la primera marato, unes 7 hores de carrera, tot anava sobre lo previst, lo millor les cames estaven perfecte!! Despres de menjar uns sandwitch i uns gots de coca-cola, seguia la marxa direccio Azpeitia, un tram aperentment mes assequible, la pujada era relativament comode, pero tela amb la baixada, era durilla de collons. Tenia que controlar les baixades, ja que crec que portar un ritme massa alt a les baixades al final faria pagar les consequencies, aixi que sense pressa pero sense calma hem plantava a Azpeitia.  Estava a plena nit, i tela amb la xafogor que feia, allo no desistia i les suades eren brutals, tenia que vigilar molt la hidratacio, ja que amb les suades que fotia era facil quedar deshidratat. En aquest control va tocar menjar i beure molt be, ja que el cos m ho demanava, portavem uns 55km i tenia que cuidar molt be el menjar i el veure, Despres d aixo, reemprenia la marxa, aqui m esperava un tram durillo, una forta pujada nomes sortir del poble, et feia enrecordar de que portavem ja unes 9h de carrera. Pero jo seguia amb aquelles sensacions bones, tot i que el cansament es notava, pero mentalment estava molt sencer, a mi les nits m agraden molt i disfruto corrent de nit. A bon ritmet hem plantava a Zelatun seguent punt de control, ja tenia Tolosa a la vista, quines ganes alla m esperava la meva familia. El dia havia tret el nas i hem treia el frontal, ni un nuvol i calor a les 6-7 del mati feia preveure que seria una dura jornada. Una baixadeta llarga ens portava a Tolosa, deu ni do quina baixadeta fins arribar al poble, els peus patien anar frenant tot el pes del cos. Pero les ganes de veure a la familia hem feien prosperar a bon ritme,  i aixi era portavem 77 km i seguiem amb aquell trote alegre en pla bones sensacions tant fisiques com mentals. A les 8 del mati estava a Tolosa, 14 h de carrera i casi 80km ja tenia la segona marato, tot anava sobre lo previst.
Aqui, parada tecnica important, canvi de roba integral, forta menjada, el plus d energia que hem va donar la familia,  despres de casi 1h de parada seguia el meu cami, hem sentia fort, sencer de cames i el cap al seu lloc. Un tram relativament comode ens portava al seguent punt de control, una pujadeta suau pero constant, ens acostava a Jazkue Gaina, començava fer molta calor, fet que et feia parar mes del conta als controls per recargar be de beguda i menjar algo. Ara si, un tram facilet, ens portava a Amezketa, per mi punt d infleccio de la carrera. Un ritmet comode per pistes ens hi acostava, alla m esperava de nou la meva familia "molt important". Eren les 11.30 de l mati de dissabte, i la calor començava a fer estaragos, i despres de atravessar el poble em plantava al control d Amezketa. Aqui parada important, ja que ara venia lo dur de veritat, portavem 96km i unes 18-19h de carrera.
De nou la injeccio d energia de la familia hem donava un plus important d energia, ja que m esperava un tram de uns 12 km i 1800metres de desnivell positiu, una autentica barbaritat. Aixi que tocava agafarso amb calma, feia molta calor i les cames es començaven a sentir. La pujada era dura, i sense una sombra, cosa que enduria el tram ja que era sobre les 12 del migdia i una temperatura de 35º deunido quina calor, la suor rajaba de forma continuada, pero seguia endavant la questio era anar fent sense parar a un ritme lent pero que anessim avançant, tela marinera amb la pujada al Txindoki m havien avisat i amb tota la rao. Sort de les fonts que trobaves pel cami que et deixaven refrigerar una mica el cos. Despres de batallar un ratet ja veia el coll cosa que  m animava a continuar, el que no sabia es que despres del coll m esperaven 3 pujadotes mes. Allo hem va matar, era la primera vegada que el meu cap es saturaba aixi que tocaba patir de valent. Seguia aquella calor infernal i jo alla en mig d aquelles pijades, i trams tecnics, anava apurat aixi que vaig decidir seurem en una pedra, respirar fons, descansar una miqueta, i era el moment de prendrem un gel i una barreta haviam si aixo m espavilava una mica. Pues va ser una bona solucio ja que hem vaig mig recuperar i vaig poder continuar. Finalment, despres de passar una crisis important i despres de coronar el Txindoki i el Gambo un dels pitjors trams de la carrera, hem plantava a Uarrain. Parada tecnica per beure i menjar una mika al control.
Vinga somi havia ressussitat, pero els meus peus començaven a patir de valen, portavem uns 110km i feia molta calor, fet que feia apareixer unes ampolles que hem feien la guitza, pero ara hem sentia be i avall que fa baixada, deunido quina baixada era molt dura, potser pitjor que la pujada. Pero amb ilusio arribava a Lizarrusti seguent punt de control. Portava ja 120 km i el meu cap cada vegada ho veia mes a prop vinga una mika mes i ho havia aconseguit!!!
A Lizarrusti m esperava la meva familia altre cop, quina alegria al veurels, per mi es una bona font de motivacio sapiguer que els tinc aprop.
Una parada per menjar recarregar aigua, i menjar una miketa, les cames ja fa rato que van per inercia pero de moment hem trobo bastant be, algunes punxadetes en un genoll, pero res amb importancia.
Reemprenc la marxa, direccio Etxegarate, es un tram llarg i aparantment no molt dur, pero aiiiiii aki m esperava la seguent pajara, buffff deunido, els km no passaven i allo era un puja baixa constant pel mig d un bosc tot igual, que dur, sort d un company que hem va anar arrastrant un bon rato. Els peus hem fotien mol mal aquells roces començaben a molestar de valent, i entre una cosa i un altre vaya pajara mental portava hem donava la sensacio que no avançava que dur sem va fer aquest tram. Finalment despres de batallar durament contra mi mateix hem plantava a Etxegarate, l altre punt important de la carrera km 130.
Nomes arribar directe a l ambulancia que hem curessin els peus, una vegada curats canvi de roba integral, i a menjar fort vinga ja no recordava lo malament que feia 10 minuts ho havia passat. La meva sensacio en aquell moment era que ja ho tenia, el meu cap tornava a funcionar, i les cames dintre del que cap ncara estaven força b.
Despres de casi 1h de parada seguia el meu cami, content i animat direccio San Adrian, tot tornava a rutllar, nomes quedava l Aizkorri i ja ho tenia. Es feia de nit un altre cop el cansament i la son es feien present ja que eren moltes hores batallant sense parar per aquelles muntanyes, pero ara si que ja era descontar km fins a meta. En res un tramet que el vaig passar molt be tot i haberi alguna pujadeta de les maques, hem plantava a San Adrian. Aqui paradeta per menjar i veure algu i endavant cap a l Aizkorri, ja amb el frontal al cap començava a pujar per la pujada mes tecnica de tota la carrera es diu aviat pero ja portavem 140km i aquell tram de nit buaaaaa durissim les cames ja no estaven per masses floritures i el cap be pero tampoc per matxacarlo. Pues bueno entre aquesta pujada i la baixada que era molt pitjor hem van acabar de matxacar els peus, el cap, les cames...... realment no s acabava mai que malament ho estava passant, pero m,es dur que una pedra seguia endavant, "no hay dolor" aixi que hem plantava a Oatzurtza km 150 tot rebregat, vaig tenir que seure en una cadira quan un noi de la creu roja m animava " ya lo tienes chaval, todo para bajo camino bueno" doncs el tio ho va aconseguir hem vai prendre un "ibu" per calmar els multiples dolors que ja tenia, hem vaig aixecar de la cadira i tot decidit vaig començar a trotar per aquelles baixadetes fins al seguent control. Es curios que mica a mica el meu cap tornes a ressussitar, tot agafant un ritmet comode fins a Mutiloa. Encara no m explico com despres de 160km el meu cap estava tirant del meu cos portantme a trotar a un ritme mes que alegre.
A l ultim control trec el telefon per trucar a la familia, traguet de cocacola un tros de platan i sense pensarmo gas cap a Beasain buff estava pletoric inclus era capaç de trotar en els "repetxons", quines bones sensacions ho tenia a tocar sem posava la pell de gallina nomes de pensar que ho havia aconseguit, aquesta sensacio no es pot explicar amb paraules s ha de viure. En res hem plantava a Beasain quan a l entrar al poble les emocions ja no podien mes i hem van començar a saltar les llagrimes dels ulls, uns 2 ultims km per dins el poble brutals. Mai havia tingut tal explosio d alegria dins meu i finalment arribava ameta amb un temps de 35h 54min!!! Al arribar exhaust hem vaig tirar al terra, les llagrimes hem saltaven dels ulls, nomes veure la meva familia allo era molt gran!!! Collons nano ho havia aconseguit!!!


I es que es diu molt aviat, pero realment costa moltissim aconseguiro.
Ja les tinc les meves primeres 100 milles!!!!
Vull donar les gracies a la meva familia per tot el seu apoyo i als companys i amics amb qui comparteixo infinitat d entrenos!!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario